Parlem de salut mental des d'un punt de partida una mica provocador, però esperem que ho considerin honest: contràriament al que solen proclamar els experts (gairebé sempre homes), en aquest camp no hi ha veritats absolutes. El que es pot oferir en aquestes línies no són certeses científiques, sinó impressions forjades durant anys de pràctica i de l'aprenentatge continu que han proporcionat les persones que s'han pogut acompanyar.

L'estructura del pensament d'aquest article s'articula en dues dimensions inseparables: un vessant polític i un altre de clínic. La primera, més crítica i desconstructiva, examina què és realment la psiquiatria, quins propòsits persegueix i com els executa. La segona, enfocada en el que és humà, explora el malestar, el patiment i les alternatives possibles per acompanyar-lo. Aquesta divisió metodològica respon a una intuïció pedagògica: primer cal desmuntar, com fan els nens en aprendre, per després poder construir alguna cosa nova.

Podem proposar una definició radical: la psiquiatria és fonamentalment una eina, la funció de la qual consisteix a transformar el patiment humà en malaltia. Aquest moviment, aparentment simple, amaga conseqüències profundes. Encara que actualment es prefereix el terme més amable de "salut mental", això no representa més que un canvi cosmètic, una rentada de cara similar al que va suposar al seu moment la reforma psiquiàtrica. A la pràctica, l'estructura jeràrquica roman intacta: el psiquiatre ocupa la cúspide, exercint un poder i un saber que  subordinen altres professionals, com psicòlegs, infermers o treballadors socials. Foucault ja va analitzar aquesta dinàmica de poder i podem reconèixer la seva influència.

El mecanisme bàsic de la psiquiatria, segons aquesta visió crítica, consisteix a extreure un ciutadà de la societat i tornar-lo convertit en "malalt  mental". Si aquesta operació alleugerís genuïnament el patiment, com passa en alguns camps de la medicina, potser es podria justificar. Però aquí rau el problema central: mentre la medicina tradicional tracta problemes objectius del cos, la psiquiatria lídia amb qüestions de la  subjectivitat. I el que és subjectiu, per definició, no pot ser objectiu ni evident. No hi ha un patiment idèntic a un altre; cada experiència de dolor psíquic és singular i irrepetible. Per tant, és impossible categoritzar científicament la subjectivitat.

Estem parlant, amb una franquesa gairebé desafiadora, de problemes de l'ànima, de l'individu, de la comunitat, del barri, de la política. Els conflictes mentals no són fenòmens aïllats en cervells malalts, sinó manifestacions de com som com a subjectes i agents polítics. El gran  problema de la psiquiatria resideix precisament en el fet que despulla moltes persones de la seva condició d'agents polítics i els nega drets
fonamentals.

Dues paraules ressonen constantment en aquesta professió: violència i diagnòstic. El diagnòstic s'erigeix en el principal mecanisme mitjançant el qual la psiquiatria es legitima a si mateixa, convertint-se en una mena de veritat revelada, en una sentència que es pronuncia sobre el patiment aliè. A partir d'aquest sobrenom donat al dolor de l'altre, la violència queda justificada i autoritzada, exercint-se tant dins les institucions
com al teixit social.

Podem desmuntar la suposada cientificitat dels diagnòstics psiquiàtrics recorrent a la feina de Peter C. Gøtzsche,autor del llibre Medicaments que maten i crim organitzat. Gøtzsche, expert en epidemiologia i disseny d'estudis, sosté categòricament que la psiquiatria no es basa en l'evidència. L'autèntica medicina basada en evidència requereix tres pilars fonamentals: investigació fiable, experiència clínica sòlida i respecte pels valors i les preferències dels pacients. La psiquiatria no compleix aquests requisits.

La investigació psiquiàtrica pateix problemes greus. Per començar, els mateixos diagnòstics no tenen fiabilitat; són construccions purament
arbitràries. Prenem com a exemple l'esquizofrènia: encara que el terme s'ha mantingut des dels inicis de la disciplina (evolucionant des de
la "demència precoç"), el concepte actual coincideix amb prou feines en un 30% amb la seva definició original. No és que l'esquizofrènia hagi canviat com a fenomen natural; el que ha canviat són els criteris per diagnosticar-la.

Una cosa semblant passa amb la malenconia, probablement la forma més antiga de patiment psíquic documentat, present ja en textos clàssics com les Tusculanes de Cícero. La malenconia ha acompanyat la humanitat durant mil·lennis, però quan la psiquiatria se n'apropia, primer
la rebateja com a "psicosi maníaca-depressiva", després com a "trastorn bipolar" i finalment parla d’espectre bipolar. Aquesta darrera categoria resulta particularment reveladora: qualsevol persona que travessi un període de tristesa i experimenti un dia d'hiperactivitat pot ser  diagnosticada com a bipolar si té la desgràcia de creuar-se amb un psiquiatre en el moment equivocat i acaba sent ingressada. Resulta  paradoxal que un dels criteris diagnòstics del trastorn bipolar sigui precisament haver estat ingressat, una decisió que depèn del professional de guàrdia, de la disposició anímica, del nombre de llits disponibles aquell dia.

La malenconia té dos mil anys d'història, la psicosi maníaca-depressiva dos-cents, el trastorn bipolar amb prou feines vint. Els diagnòstics són arbitraris i no obeeixen a criteris científics veritables.

Si el diagnòstic no té objectivitat i fiabilitat, la investigació basada en aquests diagnòstics tampoc no pot ser fiable. Però el problema s'agreuja: la immensa majoria dels estudis que suposadament donen suport als tractaments psiquiàtrics (al voltant del 95%) són finançats per la indústria farmacèutica. No es pot considerar fiable una cosa que no té independència. A més, els estudis amb resultats desfavorables simplement no es
publiquen; només veuen la llum aquells que confirmen les expectatives del patrocinador. 

El disseny d'aquests estudis presenta seriosos problemes metodològics. És freqüent comparar un grup de persones que prenen un fàrmac amb un altre grup que no el pren, però a aquest segon grup se li retira el medicament tot just dues setmanes abans de l'estudi. Els participants 
empitjoren no pas perquè estiguin malalts, sinó perquè pateixen símptomes d'abstinència. Aquesta manipulació invalida les conclusions, però permet presentar resultats favorables als fàrmacs.

L'experiència clínica, el segon pilar de la medicina basada en evidència, tampoc no resulta fiable en psiquiatria. Quan un pacient millora, el psiquiatre atribueix l'èxit al fàrmac; si no millora, conclou que la malaltia ha empitjorat. Aquesta lògica circular porta a la polifarmàcia: en lloc de retirar un medicament ineficaç, se n'hi afegeix un altre a sobre. Els pacients queden enganxats a múltiples fàrmacs i desenvolupen  dependències difícils de revertir. Quan intenten deixar-los i empitjoren, tant ells com els professionals interpreten aquest deteriorament com a prova que els necessitaven, sense reconèixer que és una síndrome d'abstinència.

El tercer pilar, potser el més important i el més vulnerat, és el respecte per les opinions i les preferències de les persones diagnosticades i les seves famílies. Aquestes veus s'ignoren sistemàticament. Els tractaments s'administren sovint de manera forçosa o mitjançant engany. Innumerables persones han sentit que els antidepressius no causen addicció, quan la realitat és que sí que la causen. El consentiment
informat, obligatori per llei en qualsevol intervenció mèdica, s'obvia rutinàriament en el cas dels psicofàrmacs.

La psiquiatria és un constructe polític i social edificat sobre la ficció de la malaltia mental. No és una especialitat mèdica en el sentit 
convencional, perquè no es fonamenta en cap descobriment científic ni en l'observació sistemàtica de la naturalesa humana. Ningú no va descobrir l'esquizofrènia i va decidir crear una especialitat per tractar-la. La psiquiatria no es va fundar així.

Es va crear, en canvi, per satisfer una necessitat de control social. Com la família o l'escola, la psiquiatria funciona com a institució, com a instrument de poder que exclou determinades persones pel simple fet de ser com són. Des del seu naixement, aquesta disciplina ha apartat de la societat els divergents, els esgarriats, els dissidents, els desobedients, portant-los a ser "rectificats" sota l'empara del diagnòstic. Aquest  esdevé així el principal instrument d'opressió social del qual es val la psiquiatria, però la mateixa psiquiatria no és més que un instrument que la societat utilitza per als seus propis fins.

Diverses dades avalen aquesta lectura política. La psiquiatria és l'única especialitat mèdica vigilada per la llei: quan una persona és ingressada contra la seva voluntat en una unitat psiquiàtrica, un jutge ha d'acudir (teòricament) abans de setanta-dues hores, no per verificar si l'ingrés està justificat des d'un punt de vista clínic, sinó per comprovar que el psiquiatre no s'ha excedit. Tot i que aquesta normativa no sempre es compleix rigorosament, la seva mera existència és reveladora.

La psiquiatria també és l'única especialitat amb grups de supervivents. No hi ha activistes contra els traumatòlegs ni col·lectius de damnificats
per la cardiologia, però sí que hi ha supervivents de la psiquiatria, persones que s'organitzen políticament al voltant de la salut mental. Aquesta diferència fonamental impedeix equiparar la psiquiatria amb qualsevol altra branca de la medicina. El patiment psíquic no és una responsabilitat
exclusiva dels professionals. En teoria, tot forma part del que és comú, de la comunitat. Aquesta perspectiva desplaça l'eix del problema: no es tracta que els experts s'ocupin de "la bogeria" mentre la resta de la societat roman al marge, sinó de reconèixer que aquests problemes ens concerneixen a tots com a subjectes polítics inserits en una xarxa de relacions socials.

La proposta implícita suggereix desarmar l'imaginari social construït des de la professió psiquiàtrica, idees que s'han constituït com a  pensament col·lectiu sobre la salut mental. Només després d'aquesta desconstrucció crítica és possible pensar alternatives des de la  omunitat,
formes d'acompanyament del patiment que no passin necessàriament per la medicalització, el diagnòstic i l'exclusió social.

La dissidència dins l'estructura institucional esdevé una posició insostenible. No es tracta d'expulsions formals, sinó d'una erosió constant: el preu de la coherència és l'autoexclusió progressiva. Romandre implicaria diluir el discurs crític fins a la irrellevància. Paradoxalment, aquesta
fugida confereix legitimitat: només qui ha habitat les entranyes del sistema pot desarticular-ne els mecanismes amb precisió quirúrgica,  convertint l'experiència del poder en eina de desmuntatge.

Cal trencar amb el monopoli biologista del discurs sobre el patiment. La psiquiatria hegemònica opera com a tecnologia de normalització que oculta els seus fonaments polítics sota la retòrica de l'objectivitat clínica. Les etiquetes diagnòstiques no són descriptives sinó performatives:
creen realitats, distribueixen poder, legitimen exclusions. Darrere cada classificació s'amaga una pregunta que el sistema eludeix: qui decideix els límits de l'acceptable? 

La reflexió convida a mirar més enllà de les explicacions biologistes i els diagnòstics aparentment científics i a reconèixer les dimensions polítiques, socials i existencials del sofriment mental humà. Desafia a qüestionar qui defineix què és  normal i què és patològic, qui té el poder
d'etiquetar i d'excloure, i quins interessos s'amaguen darrere del llenguatge tècnic de la psiquiatria contemporània. Finalment, hem de recordar que la comunitat som nosaltres i que assumir col·lectivament la cura del malestar psíquic pot ser l'única alternativa real a un sistema que converteix el patiment en malaltia i la diferència en desviació.