Sembla impossible, emperò, és així, cada vegada més, els docents suportem més càrrega mental per diversos motius, la majoria inherents a nosaltres, a conseqüència de la normativa educativa que ens cau a sobre entre d’altres. Molts individus no ho entendran, perquè es queden amb la part més volàtil de la feina, i pensant en aquell ridícul, com pot ser que un professor o mestra pateixi càrrega mental o depressió si té prop de tres mesos de vacances al llarg d’un curs escolar? Doncs, posem una mica de fil a l’agulla per veure’n algunes causes dins de la meva pròpia experiència de més de vint-i-tres anys.

D’entrada, els nostres polítics no ens ajuden gaire, portem nou lleis educatives des del 1970 i en vindran més, és a dir, que cada partit realitza la seva, i ja tenim a tot el professorat llegint la normativa i a veure què ens faran aplicar en l’ensenyament a l’alumnat, com incorporar a les programacions didàctiques, o sobre l’avaluació, que cada any ens fan fer agregats que no porten enlloc, tan sols per justificar els diners que cobren alguns càrrecs de més amunt dedicats a la logística educativa i burocràtica. Anem a veure les lleis educatives que hem tingut fins als nostres dies i que sovint ens han fet memoritzar en els temaris d’oposició sense cap sentit, emperò sí que ens han fet anat de corcoll, ens han espaordit, generat una i mil manifestacions, i que no han comportat grans millores al sistema educatiu espanyol, perquè l’alumnat com hem comprovat no sap més, sinó que a nivell educatiu, hem retrocedit molt endarrere, de fet, algunes pel seu nom ja espanten per elles mateixes:

La Ley General de Educación (LGE de 1970),Ley Orgánica del Estatuto de Centros Educativos (LOECE de 1980), Ley Orgánica reguladora del Derecho a la Educación (LODE de 1985), Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo (LOGSE de 1990), Ley Orgánica de Participación, Evaluación y Gobierno de centros docentes (LOPEG de 1995), Ley Orgánica de Calidad de la Educación (LOCE de 2002), Ley Orgánica de Educación (LOE de 2006), Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE de 2013), Ley Orgánica por la que se Modifica la Ley Orgánica de Educación (LOMLOE de 2020). Recentment, han eliminat els àmbits al Batxillerat i a 4t d’ESO, és a dir, agrupar matèries per semblances, i que ens imposaven aplicar. Canvis que tan sols aporten marejar els docents, com si no estiguéssim treballant correctament.

Amb això vull esmentar que ja tens preocupacions, que haurem d’afegir a les programacions, com haurem d’ensenyar, ara mòbils a l’aula i ens venen la moto, ara mòbils fora, ara cal diversificar l’ensenyament de cada matèria amb diferents materials, pantalles digitals..., realització dels plans individuals d’atenció a l’alumnat amb diferents tipus d’avaluació, canvi en la qualificació de l’alumnat a l’ESO en lletres per a dissimular més, enlloc de numèriques, o forçar-nos a què hi hagin més aprovats, i després de tot, em pregunto, amb tot això que ens han fet aplicar, hem fet l’alumnat millor? Ens han baixat les ràtios? Queda clar que no.

D’altra banda, hi ha les tasques burocràtiques que aquestes lleis generen: posar la qualificació així, un comentari aixà, i són hores de feina. El dia que has de posar qualificacions hi estàs tota la tarda. Per què cal fer modificacions a les programacions de cada matèria cada curs escolar? Mai ho he acabat d’entendre, entre una cosa i una altra, ens van fatigant.

La intel·ligència artificial al meu mode de veure és una errada clamorosa aplicar-la a l’ensenyament, perquè, com era evident, l’alumnat l’empra per a no pensar, per a què les màquines els facin les redaccions, deures, narracions literàries, treballs i similars, venen a realitzar la funció que abans realitzava la pàgina web “El Rincón del vago”, on trobaves resums de llibres acabats i per capítols per exemple. De cada alumne que l’emprarà adequadament, quants centenars la usaran per a fer frau. El paper de la intel·ligència artificial, no el feia Google i Mozzilla i la resta de cercadors, i abans del 1998 les enciclopèdies? No inventem més coses i fem experiments amb l’educació del nostre alumnat, si us plau.

També hi ha pressió de l’alumnat al docent quan els exàmens no van bé, amb alguna que altra intimidació verbal, pressió per part del tutor/a, possible entrevista amb la seva supermare o pare, i penses, qui examinem, l’alumne o el professor? Perquè el docent és com un entrenador de futbol, i quan l’equip no obté resultats, doncs l’alumnat es queixa, sense saber que el futur amb el qual es trobaran no sempre serà del color rosa. Aquí hi podem afegir que molts alumnes no tenen un comportament adequat a l’aula, i sovint fem de pares, “seu bé, vinga; trau el material; comporta’t”... i podria seguir. No és una tasca pragmàtica. Esteu d’acord que una classe dura deu minuts i la resta estàs “fent de pare o mare”? Altrament, si et poses nerviós, perdràs memòria i la cosa et perjudicarà, cal saber deixondir-te quan puguis.

Per un altre costat, cada vegada trobem més competència entre docents, perquè tothom desitja treballar al costat de casa o estar proposat pel centre sense haver-ho suat gaire i aquest fet fa que en alguns centres hi hagi professorat tòxic, és a dir, que desitja ocupar el lloc de treball d’algú, i treballa a la seva esquena escampant rumors incorrectes per a fer perdre prestigi a aquell docent, i fer-se amb aquell càrrec, tutoria o plaça si marxa del centre. Això estressa i fa que vagis a treballar sense confiar gaire amb els companys, i és molt fort expressar això, m’hi he trobat diverses vegades, i que comencis a veure mals rotllos que no es poden tapar amb dinars de Nadal i similars. Aprofito per dir que cada quatre anys hauria de canviar la direcció d’un centre, per ser més justos amb tothom.

Els horaris també juguen el seu partit. És complicat combinar les tasques de casa amb l’horari laboral. Nens a escola, anar a correus o al banc, compres urgents, si no entres més enllà de primera hora. Perquè en molts casos finalitzes a les 15:00 i acabes de dinar a quarts de cinc, llavors, cal preparar classes, corregir, o exàmens, i també desconnectar de les tensions del dia, si n’hi ha hagut, llegint, anant a caminar, o fent esport, tanmateix, de vegades, alguna cosa no t’ha funcionat o ha sorgit alguna tensió, llavors, sense voler-ho t’emportes la càrrega mental a casa i tampoc acluques l’ull, perquè ni que desitgis reposar, la consciència et treballa, dona tombs a allò que t’has emportat a casa. D’altra banda, també veig convenient que l’alumnat finalitzi les classes una hora abans, perquè a darrera hora estan força moguts i no s’aprofita l’hora. Cada vegada tenim més alumnat hiperactiu, no entenc per què i els costa posar deu minuts d’atenció en una explicació, veig com a causes possibles les noves tecnologies. Així com també dos patis de quinze minuts són insuficients per a entrar a les aules a ple rendiment i posar l’atenció necessària. Per fer més hores lectives diàriament els alumnes no adquiriran més coneixements.

A nivell educatiu hem cranquejat, l’alumnat et crea maldecaps amb malentesos, informació que no racionalitza bé, i sap pressionar quan no van bé les coses i descarrega contra el docent, quan només estem allí per ensenyar i ajudar-los, però sap menys, no assimila el que sabíem fa trenta-un anys enrere, i tot per culpa dels nostres polítics i les seves lleis equivocades on ni tan sols han escoltat les propostes dels docents. El professorat sovint també ens desmotivem atès que no podem promocionar, no podem optar a ser catedràtics a Catalunya. Mentre altres cossos de la Generalitat de Catalunya poden promocionar, els docents no. No hi ha places de catedràtic a Secundària des del 2010 i no hi ha intenció que n’ofereixin. En canvi, a les altres comunitats autònomes sí. Tan sols inspectors i més inspectors per a vigilar-nos, bé, perquè no es refien del nostre treballs, per entendre’ns, docents que ens vigilaran i que han avorrit fer classe veient l’alumnat que tenim, i flairant els diners, emperò que ens donen ordres quan ens visiten i ens obliguen amb maneres de fer.

No ha estat molt just tampoc que alguns docents siguin funcionaris de carrera amb un concurs de mèrits i altres hem hagut de realitzar i superar unes oposicions, en una segona, tercera, més convocatòries, o no poder guanyar-les mai. Això ens desmereix el fet de superar un concurs oposició. Unes treballàvem i estudiàvem diàriament per a superar-les i d’altres vivien la vida. Però Europa ho va marcar així, no podia haver tants interins a Espanya, tot perquè el govern del CIU bloquejava les convocatòries d’oposicions al llarg dels anys.

Amb tot el que he clamat queda clar que tot afecta la ment del docent, que ha perdut un alt poder retributiu amb les retallades dels darrers anys i que tampoc s’ha recuperat. Jo recordo que vencia un estadi i amb les retalles de fa uns quinze anys em va quedar en res, però aquests diners anaven a algú de més amunt, pel seu cotxe oficial o semblants. O l’atabalament de si la majoria de mútues deixaven de fer costat a l’Administració, i patir tensions en cercar una nova mútua o bé d’anar de nou a la Seguretat Social. A mi, em va provocar certes tensions fa prop d’un any, retallant-nos altre cop drets que teníem assolits, i és que com he explanat, els polítics no ajuden, i sinó, obriu la televisió, al nostre país hi ha manifestacions diàriament, per tant, per ser un país, cal començar per tenir els treballadors contents i repartir els diners justament, no carregant més impostos.

A poc a poc ens han anat traient drets, diners i prestigi, i l’educaciósent recent. Molts docents han deixat la feina, per no partir tensions, pressions, insults, càrrega mental i per desitjar tractar amb persones educades, cosa que no trobem avui dia a les nostres aules, sinó que són un camp de batalla constant per educar-los bé, per corregir males accions i ho fem nosaltres els docents, i no els pares, que quedi clar. A mi també m’ha passat pel cap deixar la docència, perquè estic decebut de moltes coses, vas acumulants pes a les espatlles, com el déu Atles: pressió, tensions... però sempre he lluitat fins al final, i pensar que el dia següent seria millor. Les nostres jornades són com les partides d’escacs, de vegades, et van bé, d’altres no tant. Sorgeixen jugades inesperades. Sempre m’he aixecat i mai m’he rendit, perquè vaig estudiar i m’encantava ser professor, emperò, els polítics han anat devaluant la nostra professió, li han tret prestigi, ens han deixat molt de banda, elidint drets, som peons a l’escaquer, ens mouen cap a on desitgen.

De tant en tant, quan al carrer et trobes algun exalumne al qual vas tenir o vas aconsellar, et saluda, tot i que potser tu ja no el recordis, perquè n’has tingut tants, i et comenta què està estudiant o de què està treballant, i no ésser jugador de futbol com la majoria anhelen, llavors, és quan et dius a tu mateix, alguna cosa devia fer satisfactòriament, i endavant! Això és el que em fa sentir més joiós, veure que algú va aprofitar realment el temps i més força per continuar. Persistiré creixent en el nostre sistema educatiu públic, a pesar dels savis, que segons la Poètica d’Aristòtil, eren els qui havien de manar, dirigir el govern, que estan més amunt arranjant-ho tot a la seva manera sense escoltar-nos, ambicionant que ens siguin més propicis i ens deixin decidir si volem o no aplicar quelcom a nivell educatiu enlloc d’imposar-nos-ho, perquè som nosaltres els que treballem dins de les aules i no ells.