Juneda, París, Londres tenen el mateix problema: falten cases, pisos, habitatges, en fi, llocs on posar la gent. París perd cada any 13.000 residents, no hi ha pisos de lloguer, però l’any passat, durant l’agost olímpic, hi havia 150.000 anuncis a la plataforma de pisos turístics Airbnb. A Londres, el preu mitjà d’un pis de lloguer ha pujat des de l’any 2020 de 2.325 euros a 3.136 euros mensuals (Dossier “Portes tancades”, dimarts 16 de setembre 2025, EL PUNTAVUI). TV3 informa el dimecres 22 d’octubre de 2025 que el preu mitjà d’un pis de lloguer a Barcelona representa el 74% del salari mitjà, si fa no fa com a Madrid, essent les dues ciutats europees que han patit un augment més intens els darrers anys. Una tercera part dels pisos que es poden llogar a la demarcació de Lleida tenen un preu per damunt de 1.200 euros mensuals, més que el salari mínim interprofessional. Dels 412 pisos que s’ofereixen aquesta setmana, només dotze es poden llogar per menys de 500 euros mensuals. De l’any 2013 al 2023, el nombre de propietaris de pisos que cobren rendes del lloguer ha passat de 20.336 a 31.399, els pisos dels quals generen un rendiment mitjà de 3.173 euros anuals. Poden ampliar aquesta informació al diari SEGRE del dijous 23 d’octubre de 2025. A Juneda la situació és similar, virtualment no hi ha habitatge per llogar ni per comprar, sinó són cases molt velles on el que es fa és comprar el terreny, sovint a preus molt alts. Als preus que es ven, molts joves no hi poden accedir i no hi poden accedir de cap manera les persones migrants que tenen sort si troben un habitatge pel qual, però, hauran de pagar un preu que s’endurà una part significativa del jornal. Intento, de manera metalíptica, viure l’experiència d’un jove, d’un migrant i sento la seva desesperació, la por d’anar a raure al carrer, tot i tenir feina.

Conscient d’aquesta situació, la revista FONOLL va proposar una xerrada al CAMP el dia 3 d’octubre amb l’economista Ramon Morell. A migdia, a Les Obagues, en un ambient tranquil i distès, es van reunir una colla de persones per parlar d’aquest problema. Va introduir l’acte Joan Martí, que es va preguntar sobre per a què serveixen aquestes conferències que la revista FONOLL organitza amb el CAMP, no pas per a trobar solucions, es va contestar, sinó per a pensar, per a pensar en profunditat sobre els temes que es proposen. Va agrair l’assistència dels presents, en primer lloc de l’economista Ramon Morell, de l’alcalde de Juneda, Antoni Villas, i d’Isidre Piñol, del Consell Comarcal, com a experts en el tema proposats per l’Antoni Mateus hi havia Josep Corretgé, aparellador i constructor, Joan Sedó, arquitecte,  hi havia Raimon Graells i també hi era l’Anna Berent, directora de la revista FONOLL, i Josep Teixidó qui, finalment, en fa aquesta crònica.

Introdueix el tema l’Isidre Piñol que parla d’un estudi realitzat a la comarca de Les Garrigues. No consten cases buides ni a Juneda ni al Vilosell, en aquest cas perquè es tracta d’una vila on hi ha un cert turisme i totes les cases són ocupades. A la comarca hi ha, pel cap baix, unes 1.440 cases buides i els pobles que en tenen més són Cervià, 158, Castelldans, 150, la Granadella, 138, Arbeca, 130, i Bovera, 110. Al casc antic de les Borges Blanques es declaren 95 cases buides. I, tanmateix, diu Piñol, no hi ha habitatge per llogar ni per vendre a la comarca. Així, joves que voldrien restar a la comarca, entre altres coses per tenir un habitatge de qualitat al poble que els hi resultaria prohibitiu a la ciutat de Lleida, no hi poden accedir sinó és a preus similars als de la capital. Dona dues raons: les males experiències que llogaters anteriors han tingut, que fan desistir molts de posar a lloguer la casa, i perquè, diu, “vendre fa de pobre” en la mentalitat de la comarca, només es lloga o es ven en cas de necessitat. Posar en condicions una casa a vegades molt vella té un cost, quan aquesta casa es posa al mercat de lloguer se’n pot treure, als preus de la comarca, uns 400 euros mensuals. ¿Quan recuperaré, es pregunta el propietari, aquesta inversió en el cas que no tingui problemes amb els llogaters?

Josep Corretgé fa una intervenció curta però determinant: els joves dels nostres pobles, en certa manera, no el tenen el problema, treballant, amb l’ajuda de les famílies, se’n surten. Tampoc no cal pensar sempre en una casa amb un jardí, ara es tracta de donar habitatge a la gent més humil, els nouvinguts que no poden pagar cap tipus de compra i que aspiren a un lloguer econòmic d’un espai digne. I aquí, diu, és on entra la iniciativa pública. Ho delimita més: habitatge per a les persones que arriben, iniciativa pública.

L’alcalde Antoni Villas vol fer una mica d’història: al voltant de l’any 2008, quan la crisi del totxo, va tenir ocasió de assistir a una conferència de l’economista Gonzalo Bernardos, guru de l’economia en tantes televisions, que va afirmar que essent el parc de pisos per vendre a les Borges Blanques de prop de 900 i a Juneda al voltant dels 500, en l’habitatge no s’hi hauria de pensar en els propers 25 anys. Ara resulta que en falten més que mai, que a Juneda no hi ha habitatges. Va tenir l’alcalde ocasió de parlar amb la consellera del ram i li va preguntar d’on sortirien els 50.000 pisos que les autoritats han promès, i si pobles com Juneda entren en els seus plans. No hi entren. El seu pensament és a les grans ciutats. L’alcalde parla d’un cas al Prat de la Riba, uns 22 pisos, l’edifici pertany a la Sareb, la vila demana poder entrar, amb una ajuda de l’administració poder arribar a gestionar aquests pisos, fer per manera de portar un manteniment tal com cal i cobrar les rendes. Li diuen que no. Resulta que, al cap d’un temps, la Sareb, per la raó que sigui, va deixar de cobrar els lloguers i ara tota aquella gent i els pisos són en un llimbs legal. Hi ha la caserna de la Guàrdia Civil, que donaria per uns quants pisos dignes de protecció oficial. Ningú no en vol saber res. Hi ha terrenys de l’Incasol sobre els quals la vila ha intentat parlar, avui sembla que l’assumpte és en camí de solucionar-se. L’habitatge és un problema, sí, però hi ha solucions, ara, passen per les mans de l’administració. Per una altra banda, diu, quins són els preus: un constructor li deia fa pocs dies que construir 80 metres quadrats de manera digna té un preu de 180.000 euros, sinó no surten els números.

Ramon Morell apunta que un 80% del cost pot sortir d’una hipoteca, però ara es gira un altre problema: si un jove es vol fer una casa, només tindrà hipoteca quan la casa estigui acabada, d’on surten els diners per fer-la? Un crèdit i una hipoteca tenen a les oficines dels bancs un tractament ben diferent. Ara, també és veritat que quan es fa una hipoteca, l’administració deixa fins a 50.000 euros per poder pagar el 20% que falta, a retornar quan s’acabi de pagar el principal. En aquesta qüestió que no es menor hi ha unes quantes intervencions que no desmenteixen l’afirmació que una hipoteca es fa sobre un habitatge ja construït.

Ramon Morell diu que un terreny, un habitatge és un actiu financer en mans de particulars que, com és natural, pretenen treure’n un rendiment, però, és clar, l’habitatge té una dimensió social. Ara, en aquests assumptes no hi ha sentiments, hi ha el talonari dels txecs, això sí.

L’alcalde parla ara dels terrenys de l’Incasol que properament es posaran a la venda a un preu moderat de 90 o 100 euros el metre quadrat. Qui compri a aquest preu tindrà però l’obligació de construir en cinc o sis anys. I el preu d’edificar avui és de 1.600 euros metre quadrat. Jo no veig jovent, diu, que es pugui fer una casa a aquests preus. Morell insisteix que, també en aquest cas, l’única solució és la promoció pública.

Raimon Graells diu que moltes de les cases buides de la comarca de les Garrigues tenen característiques complicades per anar a la venda, o per massa petites i velles o per massa grans, cases de pagès amb grans entrades, eixides grans. Ara, es tracta sobretot de subministrar habitatge a les persones que venen de fora. Aquestes habitatges han de ser petits, barats i de promoció pública.

Teixidó creu que la pressió a Juneda ve precisament de l’arribada de tantes persones de fora, opinió que no comparteix l’alcalde que afirma que aquestes persones han ocupat els habitatges buits. Sobre les cases buides, Joan Martí afirma que els propietaris es pensen tenir una propietat important, ara, les cases quan no n’hi viu es degraden i al cap de molt poc temps en lloc d’una casa els propietaris tindran només un solar. Piñol explica que degut a la necessitat persones de fora han comprat habitatges molt vells que han anat adequant poc a poc. El nostre jovent vol un altre tipus d’habitatge.

S’entra ara en un diàleg sobre l’habitatge com un actiu financer i la pregunta clau de quin és el rendiment que en vol treure el propietari. Un rendiment normal del 4 o 5 per cent o hi ha més pretensions? Joan Martí diu que les xifres brutes no indiquen el rendiment, que s’ha de comptar els impostos i també les obres que s’hi ha de fer cada dos per tres (en fi, com el manteniment a les cases de cadascú cada dia).

Joan Sedó diu que les coses han canviat molt a la construcció. Als anys noranta, un pis es podia vendre sense instal·lació de calefacció, avui dia cada normativa que es treu encareix l’obra.

Es parla també, introdueix el tema Piñol, de les males experiències que han tingut alguns propietaris amb els llogaters. Morell diu que el propietari vol cobrar i que no li facin malbé l’habitatge. Això no sempre passa. Diu també que ha fet els comptes moltes vegades però sempre li ha sortit més barat llogar que pagar una hipoteca. Teixidó explica el cas d’un amic de Juneda que va comprar l’any 1978 un pis a Barcelona per 5.000.000 de pessetes, al cap de poc temps va tornar a trobar l’amic que li va dir “Ara resulta que sóc ric”, el pis que havia comprat per cinc milions ja en valia quinze, ja no vull ni saber quants en deu valer ara. Què passa amb l’habitatge? Perquè és un recurs financer, diu Morell, la gent compra no per viure-hi sinó per invertir cosa que comporta l’encariment i que aquell que el necessita no pugui comprar. Piñol parla de la necessitat d’establir algun mecanisme de control per tal que no es pugui especular amb aquest producte de primera necessitat, que hi ha d’haver una actitud ètica. Sí, diu Mateus, com un que conec que havent fet uns habitatges en un poble, tot caminant del bar on havia dinat cap a l’obra, li va dir al seu soci, mira, avui apugem cada habitatge un milió de pessetes i es van vendre igual. Morell insisteix, per qui no pugui, hi ha d’haver habitatge social i als propietaris de pisos de lloguer fortes patacades via impostos.

Joan Sedó diu que l’accés a l’habitatge l’ha de garantir l’habitatge públic, que l’inversor privat no té per què ser solidari amb qui no pot accedir a una casa. Es discuteix sobre si l’habitatge públic ha de ser de compra o de lloguer, hi ha, es veu, diverses casuístiques, sembla que al País Basc només es pot llogar i en altres llocs es pot comprar. Graells insisteix que el problema és donar habitatge a qui no hi pot arribar i que això és missió de les administracions.

Joan Martí proposa ara una darrera ronda d’intervencions per anar acabant la taula rodona. Josep Corretgé no veu a Juneda un problema, pels fills de Juneda, ara per la gent vinguda de fora la cosa pot ser diferent.

 Piñol reclama ajudes públiques per rehabilitar cases velles destinades al lloguer, a nivell comarcal.

L’alcalde demana que els ajuntaments es puguin endeutar per poder intervenir també en aquesta qüestió, però l’administració central no hi confia en els governs municipals i, enguany, per exemple, torna a ser vigent el topall de despesa. Morell s’indigna, el govern central es pot endeutar però obliga als municipis a tenir superàvit. L’ajuntament de Juneda podria construir si el deixessin i fins i tot en trauria un rendiment, per petit que fos, tot afavorint aquell que no pot amb les seves forces construir, però no ens deixen.

 Joan Sedó creu que el constructor privat hi ha de ser, estem en un mercat lliure i el preu de l’habitatge depèn de l’oferta i la demanda, no creu en posar topalls als preus sinó en que l’administració ompli els buits, per exemple construint habitatges barats i dignes pels que no poden.

Graells diu que respecte a les ajudes a la rehabilitació de cases velles per destinar-les a lloguer, s’hauria de tenir present facilitar la gestió d’aquestes ajudes i la conversió de la propietat vertical en propietat horitzontal, insisteix que hi ha d’haver parc públic d’habitatge  per a les persones més febles de la nostra societat i sobre llogar o comprar, ell entén que hi hagi desig de comprar perquè malgrat que la compra sempre és més onerosa que el lloguer, també hi ha la qüestió de la plusvàlua que general la compra.

 Mateus creu que hi hauria d’haver rehabilitació per recuperar paisatge urbà als pobles i creu que és la construcció pública la responsable de donar habitatge a preu assequible.

Acaba Ramon Morell que constata que hi ha hagut molts intents de frenar el lloguer, sense resultat, ara el lloguer està regulat, hi ha topalls i encara més als municipis amb un mercat de lloguer tensat. Fracàs total, quan hi ha topalls els propietaris retiren el pis del lloguer i el venen. Per a les classes vulnerables, joves, nouvinguts, l’única solució és el sector públic. Els pisos pugen de preu perquè representen una inversió. Per cert, si un propietari de més de 65 anys ven casa seva no paga plusvàlua. Només a Lleida ciutat, per solucionar el problema de l’habitatge necessitaríem entre 15 i 20.000 pisos. A Lleida ciutat, diu, avui per avui, hi ha tres grans problemes en aquest sentit: el centre històric, la Mariola i el Secà de Sant Pere.

Joan Martí, que ha iniciat l’acte, ara el clou agraint la participació dels contertulians.