El segon dia de Nadal, com l'anomena la mare, em vaig emocionar mirant i escoltant el tradicional concert de Sant Esteve que ofereix TV3 amb l'Orfeó Català i tots els cors de l'Orfeó i el Palau de la Música.

I em direu: I què té a veure això amb els Cantaires?

Doncs, fàcil!

1.- Un marc incomparable, una meravella de monument.

2.- Cants que emocionen i arriben al cor.

Aquest concert intento veure'l cada any, però va ser enguany que em va posar més tendra, i no va ser pas perquè em vaig fent gran, que potser també, però no.

Us explico.

La covid ens va deixar a totes les entitats corals molt tocades, sense activitat.

Ha estat un període molt dur i, tot i que crec que ens n'hem sortit força bé, hem tingut baixes, i això fa mal. Que potser haurien deixat la rotllana per raons d'edat? Segurament, però tot plegat ho ha precipitat. Parlo de dos coristes dels veterans, els estimats Isidre Camí  i Ramon Olivart. Per nosaltres segueixen sent Cantaires, però no participen en els assajos ni en els concerts per un tema de salut. Els fa por, molt respecte, i a nosaltres, companys i direcció, també.

I sí, malauradament i també massa de pressa i massa aviat, ens ha deixat un company, el Josep Torruella. Se'm segueix fent estrany quan dirigeixo la mirada a la corda dels tenors primers, a la meua dreta, no veure'l ni sentir-lo. Descansa en pau, Josep.

No em vull oblidar d'esmentar els socis i sòcies protectores a qui no hem pogut acomiadar com potser hauríem volgut. Una llàstima. Totes aquestes persones segueixen ben vives en el nostre record.

Després d'aquest parell d'anys, plens d'incertesa, de tristor, de solitud i, més d'un cop, de desesperació, per fi hem començat a fer el que havíem fet sempre: assajar (i amb tres noves incorporacions, cosa que ens ha fet molt contents, molt), caramelles, algun concert, celebrar les festes tradicionals i... excursions!

El coro havia acordat en assemblea, ja fa temps, que, com a final de temporada, un any faríem dinar i, un altre, una sortida. Això no ho hem pogut reprendre fins aquest octubre.

Tocava sortida i, també en assemblea, vam votar, coristes i socis i sòcies protectores, quina de les propostes de la Junta es tirava endavant. Una era a Barcelona, per visitar la Sagrada Família, i l'altra a Sitges, per visitar el casc antic i les meravelles que amaga aquesta bonica localitat de la costa catalana.

Com que la votació va estar molt renyida (només amb la diferència d'un vot entre les dues propostes), la junta va decidir fer un mixt, ja que la proximitat ho permetia.

I va arribar el dia escollit, el diumenge 27 de novembre. Dos autocars plens de cantaires, familiars, socis i sòcies protectores, amics i amigues del coro van sortir puntuals a les 8 del matí en direcció a la capital comtal, Barcelona. Teníem reservada una visita guiada a les 11 h, en tres grups per poder seguir millor les explicacions dels guies.

L'entrada al recinte va ser una mica complicada, perquè érem 90 persones d'edats molt diverses, i hi havia també molts turistes. Havíem de passar el mateix control que als aeroports i... uuufff!!! nosaltres descol·locats, però les persones de seguretat, guies, etc., també es van embolicar una mica.

Aclarits tots, una vegada fets els grups i ja a dins de la basílica, tot va fluir. No sabíem on mirar. Cada raig de llum que entrava pels innumerables vitralls omplia de color les ninetes dels ulls de totes i tots nosaltres. Els guies ens aportaven informació i detalls que en una visita normal, per nosaltres mateixos, ens hauríem perdut. Totes i tots vam sortir meravellats de tanta bellesa i espectacularitat.

Per arrodonir-ho, havíem demanat de poder cantar dins de la basílica, encara que no fos a l'altar; ens hauríem conformat de poder fer-ho en qualsevol dels racons del temple, perquè segur que hauria estat igual d'emocionant.

Fetes les consultes, no ens van autoritzar a fer-ho. Tenen establert que aquests tipus d'actuacions es facin de dilluns a dijous en hores concertades, però mai en cap de setmana, en què prioritzen els i les turistes perquè és quan més afluència hi ha.

Ens vam quedar una mica “xof” i, encara que a contracor, vam respectar les normes, com no podia ser d'una alta manera. Tot i això, i llavors sí que acollint-nos a la dita: de vegades més val demanar perdó que permís, vaig convocar els Cantaires en acabar la visita davant la porta del naixement, però fora del recinte, per fer el nostre més que mini concert amb aquell marc tan preciós com a decorat de fons. A la primera nota, es va fer un silenci impactant. Pell de gallina!

Mentre cantàvem, els turistes van encarar les seves càmeres cap a nosaltres. La rotllana dels Cantaires ha degut rodar per tot el món amb les fotos i vídeos que ens van fer. No ens ho podíem creure! Va ser molt emotiu. I en acabar ens demanaven que en cantéssim més! Impressionant!!!

I d'aquí ve el que deia tot just en començar l'article. És aquí on m'havia transportat el concert de Sant Esteve. En aquest cas no va ser el Palau de la Música, però va ser la basílica de la Sagrada Família.

I en aquest cas, també van ser cants que van emocionar i van arribar al cor, al cor de totes les persones que ens van escoltar atentament i expectants. El nostre coro va cantar com aquell 1927, amb el cor. Aquest sentiment que desprenen quan canten arriba al cor de qui els escolta, i tant que hi arriba!

No som un cor professional, ni tenim la millor tècnica del món, ni segurament tampoc la direcció adequada, però junts fem un bon equip. Ens ajudem i vull creure que ens respectem mútuament. Si no fos així, el resultat no seria el mateix. Ni nosaltres ni qui ens escolta s'ho passaria bé ni gaudiria amb el nostre cant. I això ens fa únics, per què no?!

No hi va haver cap bis a la Sagrada Família perquè ens esperaven a Sitges per dinar, i tampoc es tractava que vingués la urbana a cridar-nos a l'ordre.

Amb tota la rapidesa que es pot esperar d'un grup de 90 persones, entre petits i grans, gens acostumades a moure'ns per la gran ciutat (semàfors, passos de vianants, etc.), vam tornar als autocars per dirigir-nos a la bonica localitat del Garraf, Sitges.

I... directes al com!

Entre el típic xató i altres plats, ja amb la panxa plena, un bon brindis desitjant llarga vida al coro va obrir el torn de les cantades de sobretaula.

Vam començar amb una cançó no pròpia dels Cantaires, un Happy Birthay en català especialment dedicat a un company que no havia pogut acompanyar-nos i just era el dia del seu aniversari. La cobertura no va ser la més òptima, però amb una improvisada videotrucada el missatge de bona companyonia i amistat li va arribar perfectament.

Després de sorprendre amb les nostres cançons els i les joves que ens van servir el dinar, vam tornar a organitzar-nos en tres grups per fer una visita guiada al casc antic de Sitges i el passeig marítim, amb les conegudes cases dels americanos. Les guies van delectar-nos amb les seves explicacions. Es notava que coneixien perfectament la història del municipi, i que se l'estimaven. I tot plegat va fer que ho gaudíssim moltíssim. La cirereta del pastís va ser l'encisadora posta de sol que ens va regalar la platja amb el Mediterrani ben encalmat. D'autèntica postal!

Ben contents, amb tot el que havíem vist i après, vam concentrar-nos els tres grups per marxar plegats cap on teníem els autocars que ens havien de retornar a casa.

El passeig pels carrers i carrerons de Sitges, cantant les nostres havaneres, va ser molt especial. La gent es quedava parada en veure'ns caminar i cantar junts, realment com una gran família, orgullosos de ser qui som, de les nostres arrels i de la nostra història i trajectòria com a entitat.

La tornada, com en totes les sortides, plena de cants i de rialles; contents tots i totes d'haver pogut gaudir d’una preciosa jornada de germanor.

I l'endemà? Doncs a tornar-hi, amb assaig al casal, com tots els dilluns, aquest cop amb l'objectiu de preparar la nostra col·laboració amb la Marató, amb la idea de fer coses diferents, per anar adequant-nos als nous temps i les noves tendències sense perdre la nostra essència, la d'un cor de Clavé que estima el país i les seues tradicions.