1. Introducció: context econòmic

A la segona meitat del segle XVIII, la plana de Lleida vivia un moment de transformació agrícola marcat per la consolidació de l’agricultura cerealista, la progressiva racionalització de les aigües i la multiplicació de molins fariners, infraestructures essencials per al proveïment local. La creació d’aquests equipaments depenia, però, de la Intendència General de Catalunya, que actuava com a òrgan intermedi entre la monarquia i els particulars, autoritzant les concessions i establiments que afectaven béns i drets del Reial Patrimoni.

En aquest context s’emmarca la iniciativa de Pedro Juan Massot, “labrador vecino del lugar de Puigvert del corregimiento de Lérida”, que entre 1774 i 1785 protagonitzà un llarg procés administratiu per obtenir la facultat de construir un molí fariner al terme de Vinferri, a la riba del torrent de la Femosa. El cas, documentat amb extraordinària precisió, il·lustra la interacció entre iniciativa privada, administració borbònica i interessos comunals en la gestió dels recursos hídrics.

2. La primera instància (1774): un projecte amb vocació de servei públic

El 17 de febrer de 1774, Massot presenta la seva petició a la Intendència de Catalunya. En ella exposa la utilitat pública del seu projecte i demana la concessió de les aigües del torrent de la Femosa per a moure el futur molí:

“... habiendo el suplicante ideado construir un molino harinero en una pieza de tierra que tiene y posee dentro el término de Vinferri, nombrado lo Tros de las Maderas (o Moreras), que será muy útil a los lugares vecinos, pues para moler han de ir más de hora y media lejos al menos...”

L’argument principal és de caràcter econòmic i social: la construcció del molí afavoriria els veïns de Puigverd de Lleida i altres pobles propers, que havien de desplaçar-se més d’una hora per moldre. Massot també insisteix que l’aprofitament de l’aigua seria “sin perjuicio de todos los que tengan anterior título para servirse de ellas antes que no entran en aquel término”, mostrant així consciència jurídica i voluntat conciliadora.

Tot i aquest plantejament, el projecte topà amb una primera resistència institucional.

3. El primer informe negatiu (juny de 1774): conflictes d’aigua i d’interessos

El 19 de juny de 1774, el Cavaller Subdelegat de Lleida, Don Bruno de Moya, emet un informe desfavorable després d’haver escoltat els veïns i les autoritats locals. Els arguments opositors són diversos:

1. Ús públic de l’aigua per al consum de Puigverd de Lleida:

“El pueblo de Puigvert se vale de dichas aguas cuando las lleva el arroyo para llenar una balsa que sirve para el abasto público...”

1. Perjudici als regadius de particulars:

“... se hallan unos ciento cuarenta jornales de tierra [...] cuyos riegos se perjudicarían con dicha fábrica...”

1. Danys derivats de la recerca d’aigües subterrànies en terres de secà:

“... sería preciso abrir muchísimos campos, perjudicando su cultivo y consistencia...”

1. Privativa excessiva i perjudici als pobles veïns:

“Reconozco que la privativa a cinco cuartos de hora sería de un gravísimo e intolerable perjuicio a los lugares de Artesa y Puigvert...”

Finalment, l’informe assenyala un conflicte amb el Monestir de la Cartoixa d’Escaladei, que pretenia aprofitar les mateixes aigües per a un projecte al seu terme del Masroig. L’informe conclou advertint que l’establiment “ha de ser fomento de muchos pleitos” i recomana denegar-lo. Així, el 28 de juny de 1774, l’intendent resol no donar lloc al projecte.

4. El recurs i el canvi de posició de la Fiscalia (1779)

Massot no es dona per vençut i presenta una nova instància el 19 de gener de 1779, on respon punt per punt als arguments de 1774. La seva defensa és metòdica i conciliadora: “... esta parte no pretende impedirles, ni tocar los conductos de las mismas aguas para que puedan regar los que tengan título...”. També proposa reduir la privativa si calgués: “... conviene esta parte a que se exceptúe dicho molino [...] y aunque se le limite la privativa a una hora de distancia, o como pareciere a Vuestra Señoría...”

Aquesta actitud conciliadora convenç el Fiscal de Sa Majestat, que emet un informe favorable “... reconoce superados los reparos propuestos en el informe del Cavallero Subdelegado de Lérida, porque con él se salva la balsa del lugar de Puigvert, se evitan los perjuicios de los regantes [...] y se reconoce útil al Real Patrimonio...”

El fiscal proposa, tanmateix, condicions econòmiques i temporals concretes: el pagament d’una entrada de 300 rals i un cens anual de 10 rals, amb l’obligació de tenir el molí en funcionament dins de dos anys. Aquest document marca un gir decisiu: la Fiscalia reconeix que el projecte pot ser “ventajoso a los pueblos circunvecinos” i a la Hisenda Reial.

5. De la reconsideració a la concessió definitiva (1780–1785)

El 19 de juliol de 1780, el Cavaller Subdelegat Josep Gómez de la Torre confirma la viabilitat del projecte: “No se halla reparo ni inconveniente en la concesión del molino que solicita dentro el término del lugar de Vinferri...”. Amb aquest informe favorable, l’intendent Manuel de Terán, Baró de la Linde, dicta l’auto de concessió provisional el 14 de maig de 1781 “Vistos los autos [...] ha lugar el mencionado establecimiento [...] entendiéndose la privativa en el recinto de media hora...”.

Els comuns de Puigverd i el monestir d’Escaladei apel·len la decisió, però la Cartoixa renuncia a la seva apel·lació el 30 d’octubre de 1781 i la dels regidors de Puigverd és declarada deserta el 26 de març de 1784. Això permet la confirmació definitiva del projecte.

L’11 de setembre de 1784, l’intendent ordena formalitzar l’escriptura d’establiment, que s’executa a Barcelona el 4 de febrer de 1785. El document final, de naturalesa emfitèutica, estipula: “Establecía y estableció, y en emfiteusis concedía y concedió, a favor de Pedro Juan Massot [...] la facultad de construir un molino harinero [...] y valerse para su curso de las aguas que bajan por el torrente nombrado la Femosa [...] bajo censo anual de diez reales moneda de ardites.”

S’hi especifiquen també els drets i obligacions: la millora i no deteriorament de les facultats concedides, la prohibició de reconèixer altre senyor que el rei, i la hipoteca general dels béns de Massot com a garantia dels interessos fiscals. L’acte fou signat pel Baró de la Linde i pel procurador Félix Abella, en nom de Massot.

Aquest final consagra l’èxit del pagès de Puigverd després d’onze anys de litigis, informes i apel·lacions, tal com surt a la llinda del molí, datada l’any 1785.

6. Epíleg: de la memòria notarial a la inscripció hipotecària (1816–1851)

El document de 1785 fou objecte de diverses còpies i confirmacions posteriors. L’any 1816, Josep Avià i Roig, Arxiver General del Reial Patrimoni, en certifica l’autenticitat a petició de Gabriel Massot, descendent del fundador: “Doy el presente testimonio [...] a pedimento de Gabriel Massot [...] firmado de mi mano y sellado con el de mi oficio en Barcelona, a los 24 de Julio de 1816.”

Finalment, el 2 d’octubre de 1851, la concessió és registrada a l’Oficina d’Hipoteques de Lleida, amb l’anotació: “Se registró la precedente escritura de emfiteusis y concesión [...] a favor de Don Pedro Juan Massot de Puigvert (ja difunt)...”

Aquest registre tanca un cicle de gairebé vuitanta anys des de la primera instància, assegurant la continuïtat jurídica del molí dins el sistema de propietat vigent al segle XIX.

7. Conclusions: un cas paradigmàtic d’administració borbònica i iniciativa rural

El cas de Pedro Juan Massot exemplifica a la perfecció el funcionament de la burocràcia borbònica a la Catalunya del segle XVIII. La seva iniciativa no fou un simple afer local, sinó un procés jurídic complex que implicà informes tècnics, autoritzacions fiscals, apel·lacions comunals i aprovacions reials. El llenguatge formal dels documents —“ha lugar el mencionado establecimiento...”, “sin perjuicio de tercero”, “bajo censo anual de diez reales”— reflecteix l’ordre jurídic centralitzat i la lògica de concessió de drets en emfiteusi com a instrument de govern i de recaptació.

Alhora, el projecte mostra com un pagès amb coneixements legals i sentit econòmic podia navegar l’administració per obtenir una concessió reial amb valor patrimonial, contribuint al desenvolupament local i a la modernització de les infraestructures agràries. El molí fariner de Vinferri —fruit de perseverança, de negociació i de visió— s’inscriu així en la història del progrés tècnic i jurídic de la plana de Lleida, testimoni de la relació entre iniciativa privada i control estatal en el món rural de l’Antic Règim.