Un paisatge esquinçat pel foc.

Aquest estiu ens hem sentit capgirats per les temperatures sobrepassades i uns focs incontrolables a Catalunya i a la península.

La premsa comenta cada dia l’evolució dels incendis centrant-se en el perímetre, l’afectació dels parcs naturals, de les zones habitades i les hectàrees cremades. Tampoc no hi podien faltar les picabaralles dels diferents partits fent foc d’encenalls.

Sens dubte, les imatges més impactants són les cases, els cotxes cremats i les flames per les carenes.  No deixen indiferent els comentaris de la gent davant de casa seva i del seu entorn devastat. 

La visió dels bombers que han de gestionar l’evolució i el control dels focs no pot ser altra que fer la feina bé i com més aviat millor. O sigui, controlar i apagar el foc.

Ara, quan parlen dels motius latents que ho provoquen, d’afrontar els incendis quan no hi són, de tenir ben present que el foc no s’apaga quan està encès, utilitzen uns arguments diferents i d’uns continguts molt més amplis.

De les entrevistes i comentaris que ha fet el cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), en Marc Castellnou, en podem extreure una sèrie de paraules i expressions que sorprenen per la contundència i claredat de com cal «apagar» els focs.

La prevenció és creure en el territori. Necessitem un compromís com a societat amb el nostre territori. Per controlar l’incendi, més enllà dels bombers, són les plantacions de vinya, d’ametllers i d’oliveres. El nostre consum reverteix directament sobre el paisatge. Un mosaic agrícola forestal és molt més resistent contra els incendis. No hem augmentat la diversitat. El paisatge ha de ser viu i no pot ser un mer decorat.
Tan fàcil com això: un paisatge gestionat i sa ens evita grans incendis.

A la tardor: Defensem la terra, volem Pobles Vius.

El passat  mes de setembre es va projectar al CAMP el documental Vidas irrenovables dirigit per Fran Vaquero, que el va presentar i comentar posteriorment. Un treball seleccionat com a finalista en nou seccions dels 39^ns Premis Goya del 2025.

L’autor fa un repàs dels nombrosos parcs eòlics i fotovoltaics que hi ha projectats i construïts a la geografia peninsular. Una distribució irregular, poc planificada i invasiva que contrasta amb els pobles i les persones que viuen al territori.
Aquesta «España vaciada» que ha sofert l’emigració i el despoblament sembla que pren protagonisme amb l’oferta d’unes instal·lacions ecològiques, renovables i, potencialment, favorables a la renovació rural en llocs de treball i en creixement de la població.
Els testimonis de les persones, a poc a poc, prenen protagonisme per unes observacions i vivències que trenquen tot aquest emmirallament de l’administració i de les empreses. Realment és colpidor.

Aquest desgavell incontrolable no es reprodueix a tot arreu igual. Dues comarques, el Priorat i el Matarranya -presents en el documental-, malgrat tenir algunes infraestructures han fet un plantejament des del territori. Eviten el rebuig frontal planificant i regularitzant aquest desplegament incontrolat i especulatiu. Ajuntaments, cooperatives, entitats socials i culturals, pagesos, ramaders, empresaris... acorden un cert consens per mostrar, defensar i valorar el marc territorial amb un criteri propi.

La projecció de Vidas irrenovables era la prèvia per la convocatòria de la manifestació a Lleida amb el lema: Defensem la terra, volem Pobles Vius.
El manifest publicat i les intervencions dels ponents van deixar molt clar que no era un rebuig exclusiu sobre la instal·lació de plantes de biogàs que hi ha projectades en un reduït espai de les Terres de Ponent. La diversitat de propostes sota el paraigües de renovables abraça des de les comarques del Pirineu, fins a l’Anoia, la Segarra, la Conca de Barberà i les pròpies de Ponent.
El manifest és una declaració a favor de la ruralitat ben entesa. On la natura, la cultura, les activitats econòmiques diverses i complementàries siguin viables; la salut i la qualitat de vida han de ser ben presents i uns serveis públics, a l’abast. En definitiva, «no som un abocador ni una colònia energètica».

Un missatge que va fer seva la nombrosa participació. A la premsa s’ha dicotomitzat en una única resposta: Contra unes instal·lacions de biogàs.

La manifestació vol ser un punt d’inflexió on tothom pugui participar en un sentit creatiu i positiu

Festival de cine rural de Juneda i «Sembrando historias»

A tall de presentació, el festival Pla ja el coneixem i el tenim com a propi. En canvi, la proposta de «Sembrado historias» la condueix Arturo Menor, lligat al món del cinema i els documentals relacionats amb la naturalesa, vol minimitzar o, almenys, tenir en compte la petjada de carboni que provoquen els festivals de cinema. Festivals de renom com els Goya o els Gaudí i altres d’arreu de l’estat comencen a ser còmplices d’aquesta iniciativa.

Iniciativa que busca la complicitat del cinema amb l’entorn natural i convida a tothom a participar-hi en un sentit lúdic i conscient.

És per aquest motiu que, a principis de desembre, tindrem l’oportunitat de participar-hi: anar a recollir aglans i sembrar-los. L’Arturo en farà cinc cèntims del sentit que té i acabarem gaudint d’una projecció que el Festival Pla ens proposarà.

Ens avancem al programa en el qual també participa l’ADPN la Banqueta amb el bon propòsit que tingui una bona acollida.

I una més, relacionada amb el cinema, serà la nova edició de la Mostra Itinerant de Cinema Etnogràfic de Catalunya associat amb el Col·lectiu Aixercolant durant el mes de novembre.
Dels dos esdeveniments, se’n faran públics el programes pròximament.

La modernització de la 4ª séquia. Del pont del Valeri fins als 9 Salts.

En el nou tram que es «modernitza» fins als Nou Salts, no hi haurà canvis substancials respecte al primer tram del Collet fins al pont del Valeri. La llera seguirà sent de formigó. Es respectarà el meandre i el traçat sinuós que segueix fins a l’enllaç amb la nova bassa. L’arbrat es respecta d'acord amb la necessitat de l’amplada del canal i d’un traçat possible. En conjunt, afecta un nombre limitat d’arbres que s’han consensuat amb la CGRCU, les empreses constructores i l’associació. S’ha donat prioritat als arbres del marge esquerre on convida a fer un passeig més tranquil i menys transitat.
La bassa ja comença a prendre forma. És ben clar que té una grandària prou important per subministrar aigua a una certa pressió a un bon grapat d’hectàrees de conreu.
Des de la Banqueta s’ha considerat la possibilitat de fer una llera mixta, mai ha estat acceptada, més adequada al parc i millor per la sostenibilitat de l’arbrat.
Tot i així, el respecte per bona part de l’arbrat existent, cal considerar-lo positiu per la complicitat que ha tingut la CGRCU. Treure tot l’arbrat, com s’havia apuntat, és començar de nou amb moltes dificultats en l’arrelament dels nous arbres a plantar i d’un posterior manteniment que sobrepassa la capacitat de l’associació i no és correspost per la Casa Canal.

Assemblea General de l’ADPN la Banqueta de Juneda.

Com cada any se celebra l’assemblea general de l’associació amb motiu de «passar comptes» en el sentit ampli de l’expressió. Tant en l’apartat econòmic com en el de les activitats i altres qüestions relacionades amb l’entitat.
Una qüestió molt present en totes les assemblees és la incorporació de nous membres a la junta. Aire fresc i noves propostes tan necessàries per donar més vida al Parc de la Banqueta.
Curiosament, l’editorial del Som Garrigues núm. 669 de la segona quinzena d’octubre en fa referència amb l’excusa del «funeral» de Lo Coscoll de Sunyer. Apunta: L'associacionisme fa temps que està en crisi, participar en la cosa pública per la via de les associacions és un model que no atrau les noves generacions.
Una afirmació que s’haurà de considerar certa vist que es repeteix en moltes associacions d’una manera o altra. Tota mena d’entitats tenen força dificultats per tenir persones responsables que es facin càrrec del dia a dia i de les propostes específiques i pròpies.
També és cert que altres grups esportius molt més organitzats i pautats, amb un calendari establert de competicions, tenen més dinamisme.
Per la Banqueta, aquest fet ve acompanyat d’una certa contradicció. Hi ha molta fidelitat de tots els associats que, a més, augmenten lleugerament cada any. O sigui, un bon nombre de junedencs i d’altres poblacions veïnes valoren aquest patrimoni que tenim i gaudim del Parc de la Banqueta.
Els que hi ha al capdavant es pregunten què cal fer per donar pas a noves veus i criteris per anar endavant. No deixa de ser un repte que està latent, ben present.