L’article 47 de la Constitució espanyola estableix que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Afegeix que els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectius aquests drets. Comencem amb aquesta referència normativa per saber i no oblidar que l’habitatge és un bé bàsic de primera necessitat i si la Constitució Espanyola en fa referència és que ningú nega, avui dia, aquesta naturalesa socioeconòmica de l’habitatge. Succeeix que, a la vegada, els habitatges són un actiu real d’inversió en un mercat secundari que, igual que els actius financers, serveix per col·locar l’estalvi i, així, capitalitzar-lo (també hi hauríem d’afegir aquí que els propietaris de rendes mitjanes o baixes que tenen un pis amb propietat que van comprar fa anys saben que si algun dia se l’han de vendre obtindran una plusvàlua, la qual cosa significa que també el propietari modest sap que quan compra capitalitza la inversió). Mentre el nostre sistema de funcionament sigui el capitalista això no ho podrem evitar i l’únic camí que hi ha per fer de l’habitatge un bé de primera necessitat és alterar el funcionament del mercat i la seva fiscalitat, i no només regulant, sinó també intervenint.

Estem vivint uns moments on els preus dels pisos s’han passat de la ratlla afectant aquesta pujada també al lloguer. Fins ara la resposta dels poders públics ha estat la d’utilitzar les normes en forma de lleis, decrets i resolucions, tant l’Estat com la Generalitat, i els resultats s’han mostrat del tot, o quasi, ineficaços. Farem només una referència a la norma estrella que va establir l’Estat i que apliquen les Comunitats Autònomes.

La Llei de l’Estat 12/2023 de 24 de maig, de dret a l’habitatge, regula les zones de mercat residencial tensat en aquells municipis on el problema de l’habitatge és greu. Deixa, però, a les Comunitats Autònomes (CCAA) la declaració dels municipis que passen a tenir aquests àmbits residencials tensats. Establia, al mateix temps, que per un control efectiu del lloguer aquest només podia afectar a aquells tenidors de més de deu habitatges en un mateix àmbit tensat però les CCAA podien baixar fins a cinc aquest nombre d’habitatges. Catalunya va ser la primera CCAA en aplicar aquesta mesura i posteriorment si han afegit País Basc i Galícia, Astúries ho està preparant. Dels 947 municipis de Catalunya, 217, el 23%, s’han declarat mercat residencial tensat, d’aquests 217, 21 pertanyen a les comarques de Lleida, no arriben al 10% del total i només un, les Borges Blanques, de les Garrigues. Catalunya ha establert que el control del lloguer afectarà només als tenedors de cinc o més habitatges en un mateix àmbit. Evidentment, aquest control només es pot aplicar a aquells contractes d’arrendament subscrits des de l’entrada en vigor de la llei esmentada, és a dir des del 26 de maig de 2023, per a la resta de contractes, tots els anteriors, l’augment del lloguer serà regulat per la Llei de Pressupostos de l’Estat. Doncs bé, resulta que el que està passant és que els propietaris d’habitatges que es destinaven a arrendament els estan retirant del mercat, degut a aquests controls, i els posen a la venda o romanen tancats, amb la qual cosa aquesta retirada de part de l’oferta fa pujar els preus dels habitatges que resten per arrendar. D’alguna manera, la realitat acaba per desnonar la norma. Aquesta retirada és sistèmica, estructural; és a dir, lliga directament amb el que diem de l’habitatge com actiu real d’inversió.

Hem parlat que aquesta nova llei de control del lloguer només s’aplica en aquells municipis amb mercat residencial tensat, però com s’estableix aquest augment de l’arrendament? La mateixa llei regula un índex específic per l’habitatge al marge del famós i conegut IPC (Índex de Preus del Consum). Cada mes, l’Institut Nacional d’Estadística de l’Estat elaborarà aquest nou índex i el publicarà en el Butlletí Oficial de l’Estat. L’aplicació d’aquest nou índex té un límit inferior, el 2%; és a dir, si tant l’índex nou com l’IPC tenen un percentatge d’increment inferior, s’aplicarà aquest 2% esmentat i cada mes s’agafarà l’increment superior entre l’índex de l’habitatge i l’IPC.

Les autoritats han d’entendre que amb normes, decrets, lleis, reglaments, resolucions, ajudes, subvencions, millores del crèdit, etc. no aconseguiran resoldre el problema de la manca d’habitatge per a la gent jove i per als col·lectius amb rendes més baixes o moderades. A la pràctica, tota aquesta paperassa normativa és una manera de rentar-se les mans, d’eludir l’autèntica responsabilitat. Hem assenyalat en les primeres línies que no només s’ha de regular, sinó que s’ha d’intervenir. Com? Hi ha d’haver una coordinació entre les tres administracions, la central, l’autonòmica i la municipal i construir habitatge social. Si es vol conservar la titularitat pública de l’habitatge, s’arrenda i, si es vol vendre, s’ha de deixar del tot clar que no es pot transmetre ni de forma onerosa ni gratuïta, regulant adequadament l’herència per la mort del titular.

Tota la resta, els 50.000 i els més de 200.000 habitatges anunciats pel president Illa, és fer volar coloms. En el darrer informe de la càtedra d’empresa “Habitatge i Futur” de la Universitat Pompeu Fabra i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya es diu que fan falta 25.000 habitatges de promoció pública nous cada any. Aquesta construcció, tal com hem dit, només pot arribar amb aquesta esmentada coordinació entre les tres administracions. No hi ha altra alternativa.