No sé si us passa, però darrerament conec molta gent que ha anat a Egipte. Uns amics n'acaben de tornar i uns altres ja hi havien estat. Aquest país, considerat el bressol de la civilització juntament amb Mesopotàmia, sempre desperta alguna cosa i, precisament, m'ha fet venir a la memòria una història que us volia compartir.

Fa més de cinc mil·lennis, a la florent ciutat d'Uruk, un comptable anomenat Kushim va fer un acte que ressonaria a través de la història. En registrar l'entrada de 29.086 mesures de civada en un magatzem, va estampar el seu nom en una tauleta d'argila. No va ser un acte de vanitat, sinó de profunda responsabilitat. Amb aquella signatura rudimentària, Kushim assumia personalment la veracitat dels seus comptes, posant en joc el seu prestigi i acceptant les conseqüències de qualsevol error. Es convertia així en la primera persona coneguda en la història a signar amb el seu nom, iniciant una tradició cultural indispensable per a l'organització del món.

Aquell gest primigeni va ser la pedra angular sobre la qual es va edificar tota una civilització del nom propi. De la signatura de Kushim es deriva no només el nostre sistema de noms i cognoms, sinó també la funció de notaris, auditors, registradors i tots aquells que donen fe pública. La identificació de cada individu, pilar de la societat moderna, va començar amb la necessitat d'un comptable d'avalar els seus números. El nom propi va transcendir la seva funció pràctica per a convertir-se en un símbol essencial de la identitat. Forma part de la consciència individual, canalitza la percepció que tenim de nosaltres mateixos i la que els altres tenen de nosaltres. Per a les civilitzacions antigues, el nom era una manifestació de l'esperit; a l'antic Israel es creia que un nen no tenia ànima fins a rebre el seu nom hebreu, ja que sense ell era un "ningú", un ésser inexistent.

Les cultures han solemnitzat l'acte de nomenar, com en el baptisme cristià o en l’amfidròmia de la Grècia clàssica, una cerimònia en què es corria al voltant d'una foguera per a atorgar un nom i la protecció dels déus. Per això, l'anonimat en les seves facetes perverses és una ofensa a aquesta mil·lenària cultura de la responsabilitat. La història de Kushim ens recorda que amb el nom viatgen el reconeixement, el deure i la culpa. De fet, mil·lennis després es va descobrir que els seus comptes tenien un petit error, una diferència de quinze bols de gra. Va ser el primer corrupte de la història o simplement va cometre una fallada humana? Sigui com sigui, el seu nom va quedar lligat per sempre als seus actes.

És fascinant pensar que l'escriptura mateixa no va néixer per a preservar contes o refranys, que continuaven confiats a la memòria oral, sinó per la necessitat imperiosa de la comptabilitat: registrar béns, controlar propietats i administrar els excedents d'una societat pròspera com la d'Uruk. I en aquest sistema, com s'escrivia un nom propi sense un alfabet? L'enginy sumeri va resoldre el problema usant els pictogrames no pel seu significat, sinó pel seu valor fonètic. Així, per a formar el nom "Kushim", van combinar el so del pictograma per a "arma" (ku) amb el de "perfum" (šim). No significava "arma perfumada", sinó que els sons d'aquests símbols junts creaven fonèticament el nom del comptable. D'aquesta manera, un senzill acte de responsabilitat no només ens va llegar la primera signatura, sinó que també ens mostra l'enginyós origen de la burocràcia, l'administració i una de les invencions més decisives de la humanitat.