Existeixen dues maneres d'habitar el món: des de la ferida o des de la casa. La casa és l'ego, la fortalesa narcisista que ens protegeix de la irrupció de l'altre. Qui s'atrinxera dins de si mateix, en la cultura del «m'agrada» que defuig tota commoció, és incapaç d'escoltar. La ferida, en canvi, és l'obertura per la qual entra l'altre. És l'oïda que es manté vulnerable, la porta que trenca la intimitat casolana per donar la benvinguda. Tota experiència profunda neix d'aquesta vulnerabilitat.

Escoltar, en la seva forma més pura, és habitar aquesta ferida. No és un acte passiu, sinó una activitat hospitalària que comença molt abans que es pronunciï la primera paraula. És un buidar-se per fer lloc, un retirar-se per complet perquè l'altre pugui alliberar-se parlant. L'oient ideal es converteix en una caixa de ressonància per a l'altre, no per a si mateix. El seu silenci no és buit, sinó amigable; un silenci que acull, interromput a penes per petits sons respiratoris que actuen com un alè, una manera de dir "et rebo" sense emetre cap judici. Aquest art respiratori, aquest refrenament de l'opinió, és el que permet a l'altre avançar a empentes i rodolons, com ebri, i descobrir quantes coses pot dir sobre si mateix.

Aquest poder miraculós de l'escolta l'encarna la Momo, una nena òrfena amb l'habilitat especial d'escoltar els altres i fer-los sentir bé, el personatge de Michael Ende l'única riquesa de la qual era el temps que regalava als altres. La seva manera d'escoltar era singular: s'asseia, mirava amb els seus grans ulls foscos i, en la seva presència atenta, la gent desorientada trobava el seu rumb, els tímids trobaven la seva valentia i els dissortats se sentien confiats. Algú que se sentia insignificant, en explicar-li la seva vida a la Momo, descobria de manera misteriosa que era únic i important per al món. L'escolta de la Momo no donava respostes, retornava cadascú a si mateix. Guaria, reconciliava i redimia.

Avui, però, aquesta forma d'escoltar és gairebé una utopia. Vivim en una societat sorda, on la comunicació ha degenerat. L'era digital, que prometia connexió, ha destruït la distància sense generar proximitat. Ens comuniquem de forma expansiva i despersonalitzada, llançant missatges a un buit sense interlocutor, on no hi ha mirada ni veu que ens aculli. Internet, en lloc de ser un espai per a l'acció comuna, s'ha convertit en una caixa de ressonància del jo aïllat, una vitrina per a l'autopromoció. Hem canviat la relació per la connexió, la comunitat per la interconnexió.

Aquesta sordesa té profundes conseqüències polítiques. L'estratègia de domini actual consisteix a privatitzar el sofriment. El sistema ens fa creure que les nostres pors i fracassos són culpes individuals, i ens n'avergonyim en soledat. Se'ns nega la sociabilitat del dolor, impedint que el nostre sofriment s'enllaci amb el de l'altre. Sense escolta, no hi ha comunitat possible, perquè la comunitat és, en essència, un conjunt d'oients que participen activament en l'existència i el sofriment dels altres. En dissoldre's l'espai públic en esferes privades, la voluntat política s'esvaeix.

Per això, el que necessitem no és només una ètica, sinó una revolució. Una revolució temporal que ens arrenqui de la totalització del temps del jo —aquest temps de la producció, l'eficiència i el rendiment que ens aïlla— per redescobrir el temps de l'altre. Aquest és un temps improductiu, un temps de festa, un temps que es regala i que, a diferència del temps de l'ego, crea comunitat. Potser, la societat venidora que ens salvi del nostre esgotament hagi de ser una societat dels oients. Una on aprenguem, com volia Elias Canetti, a fer que els altres parlin, perquè quan un mateix parla massa, treu als altres la seva figura i ells ja no es coneixen a si mateixos, sinó que es converteixen en un reflex de nosaltres. En un món que ens empeny a ser la veu, el veritable acte radical és tornar a ser, simplement, oïda.