Som xafarders per naturalesa. La xafarderia, aquesta pràctica tan humana i universal, exerceix un poder profund sobre la ment i l’esperit. Encara que l’aïllament pugui semblar elevat, ens recorda una veritat ineludible: ser humà és, en el fons, parlar dels altres. Tots ho fem i, qui ho nega, menteix o no existeix. És cert que poques persones s’enorgulleixen de ser anomenades xafarderes; la paraula porta una pesada càrrega de prejudicis, lligada a la frivolitat i a la manca de rigor moral. Però, malgrat tot, quan repiquen les notificacions del WhatsApp o el telèfon vibra amb una nova història, el cor s’accelera esperant una dosi d’emoció fresca. La xafarderia, al capdavall, ens diverteix i ens sosté. Fins i tot en els moments més foscos, un rumor portat per una infermera pot il·luminar el dia. «Pots dir-li xafarderia, si vols», comenta algú, «però a mi m’ajuda a entendre millor la meva espècie». No es tracta de frivolitat, sinó de connexió. La xafarderia ens atrau perquè ens fa sentir vius.

Des de Virginia Woolf, que la va considerar una debilitat, fins a Jane Austen, que la va retratar com a decadència, la xafarderia ha estat objecte de debat. Però també té els seus defensors. «Sense l’autoconeixement que ens dona xafardejar», adverteix una periodista, «seríem closques buides, desvinculats del món». En la seva essència, la xafarderia és una forma d’intimitat: busca una oïda atenta, no un debat. Cada episodi té un protagonista i un públic que escolta, entretingut entre el pànic i el plaer. Sí, pot ser morbosa, però també té un vessant seriós. S’han fet estudis sobre el neocòrtex que demostren que la xafarderia és inherent a la nostra espècie.«Cap altre animal narra històries com nosaltres», ens recorden. Els dofins es comuniquen, però no teixeixen relats com els humans.

Històricament, la xafarderia s’ha associat a les dones, però no sempre va ser així. El terme ve de germà espiritual, algú amb qui es compartien secrets. Amb el temps, però, va adquirir connotacions negatives: xerrameca o rumor fútil. Les dones van ser estigmatitzades com a xafarderes, amb arguments que anaven des de teories pseudocientífiques —com la idea del cervell tou— fins a lectures bíbliques que assenyalaven Eva com la primera pecadora. Encara que la ciència va desmuntar el mite del cervell femení, els prejudicis religiosos van persistir. En moltes tradicions, la xafarderia es veia com un obstacle per a la virtut i els líders espirituals condemnaven el pecat de la llengua. Però també hi ha qui la reivindica: durant el #MeToo, es va defendre que les xafarderies podien ser una eina de justícia, una forma de resistència per als més febles.

La xafarderia, com el sexe, és un plaer sensual i íntim. «No només volia sentir rumors», confessa algú, «volia emmotllar-los, donar-los la forma perfecta per deixar els altres sense alè». Però també pot ser una arma. A l’Alemanya de l’Est o la Rússia soviètica, els rumors es convertien en informes policials, i el Comitè d’Activitats Antiamericanes va ser un exercici de xafarderia institucionalitzada. Fins i tot la xafarderia casual pot fer mal. Roland Barthes la va comparar amb l’assassinat: reduir algú a un «ell» o «ella» és com tancar-lo en una urna de paraules. Hi ha alguna cosa de macabre al sentir parlar de tu en tercera persona, com si ja no ets el protagonista de la teva vida, sinó un personatge en la d’un altre.

Un cas emblemàtic és el de Truman Capote, que va trair els secrets de les seves amigues de l’alta societat al publicar-los a Esquire. La humiliació pública el va consumir, demostrant el poder destructiu dels rumors. Avui, amb les xarxes socials, qualsevol pot esdevenir el protagonista involuntari d’un escàndol global. El cas de West Elm Caleb, l’home exposat a TikTok per les seves cites, mostra com la xafarderia digital pot arrasar reputacions en hores. Però també pot ser una eina d’ascens social, com passa amb Undine Spragg, la protagonista de The Custom of the Country d’Edith Wharton, que utilitza els rumors per escalar posicions. Per a ella, existir com a «ella» en la ment dels altres és més important que el «jo».

La xafarderia és un fenomen contradictori: pot ser superficial o profunda, destructiva o constructiva. Alguns investigadors fins i tot suggereixen que té un avantatge evolutiu, al fomentar la cooperació. Però, en el fons, és una forma d’art, una manera d’entendre el món a través dels altres. «Les persones són complicades», assenyala un estudiós, «i la xafarderia ens ajuda a navegar aquest laberint». La bona xafarderia, com la bona literatura, requereix empatia i imaginació. No es tracta de fer mal, sinó de captar els subjectes en moviment, plens de vida. I, com deia una dona amb enginy: «Jo no ho anomeno xafarderia, sinó especulació emocional». I això, al capdavall, és el que és: una manera de connectar, d’entendre’ns i de sentir-nos part d’alguna cosa més gran.