Quan dic que soc saludable vull dir que estic obert a ser saludat, no que el fet de llepar-me una galta (per posar un exemple poca-solta) sigui bo per a la salut de qui la llepi. El fet de saludar és, però, més complex del que sembla. He comprovat que, quan vaig pel carrer i em saluden, hi ha els que diuen uns senzills “Hola” o “Bon dia” o “Salut” o “Adeu” (algú que deu ser molt de la broma m’ha arribat a dir “Passi-ho bé”) i d’altres, fent gala d’una educació exquisida, ho complementen amb un “Bon dia tingui” o un “Adeu-siau” i, fins i tot, amb un “A reveure” que, dit per segons qui, em provoca angoixa. També n’hi ha que diuen “Adiós” fent ostentació d’uns coneixements idiomàtics que m’aclaparen.  

Totes aquestes formes de cortesia estan pensades per palesar civilitat i educació envers les persones amb qui ens creuem. Quan les diem demostrem bones maneres encara que continuem avall sense aturar-nos. 

La cosa es complica quan aquella persona que ens ve de cara s’atura i, per tant, ens atura (de vegades fins i tot ens satura) i ens deixa anar una salutació diferent, com per exemple: 

“Feia temps que no et veia”. Aquesta frase és una simple constatació que, en alguns casos, penses que hauries volgut que s’hagués allargat més en el temps. 

“M’alegro molt de veure’t”. Expressió que t’obliga a contestar amb un “jo també” i a somriure encara que acabis de rebre la factura del gas.  

“Mira!, em va molt bé haver-te trobat perquè…”. Sigui el que sigui allò que et diran a continuació, segurament que no t’agradarà perquè l’experiència et deixa veure que més valdria no haver-te deixat veure. 

“Avui fa bo”. Aquesta expressió que, qui la diu, la conjumina amb altres variants com ara “Avui fa fred”, “S’ha girat vent”, “Fa gotes”, “Quina boira s’hi ha posat”, etc. i t’obliga a contestar amb un “Sí, i tant!”. No és aconsellable redargüir irònicament dient “Sort que m’ho has dit, no me n’havia adonat”. Als meteoròlegs les úniques bromes que els agraden són les que porten aigua.    

“Si ens busquéssim no ens trobaríem”. Aquesta frase s’acostuma a dir quan ens topem amb la mateixa persona pocs minuts després d’haver-la saludat, la qual cosa demostra que la sentència que sempre m’ha semblat amenaçadora que pontifica “les persones es troben, que les muntanyes no”, és una gran veritat.  

I després hi ha els que, quan t’aturen, et fan una pregunta. Una pregunta que no sé mai com contestar perquè no entenc què volen saber. En posaré alguns exemples: 

“Com va?”. Què cal contestar aquí? Perquè, com va què? La plataforma a què m’he subscrit? La torradora que m’he comprat? El meu restrenyiment crònic? Tant costaria fer una pregunta més concreta que em donés pistes d’allò que volen saber? 

“Com va això?”. Veus? Ara ja sé a què atendre’m. Com que duc a la vista un ventilador que m’ha deixat la veïna i un despertador que acabo de comprar, la resposta és fàcil “El ventilador va amb electricitat i el despertador va amb piles”. 

“Com anem?”. Una altra pregunta que trobo estúpida. Que no és obvi que anem a peu? Llavors, si no és això el que pregunten, què he de contestar? “Ves, anem com sempre, vestits de manera informal i amb calçat còmode”?, o seria millor dir “Anem de cara a un futur incert i atzarós”? (Jo, aquesta segona opció només la dic si sé que la persona que m’escolta marxarà corrents per por que m’hi esplaï).  

“Què fas?”. Com que suposo que la persona que m’ha aturat ja sap que el que faig és estar parat davant d’ella perquè m’acaba d’aturar, deu voler saber alguna altra cosa i, per consegüent, li responc per si no se n’ha adonat: “Faig molt goig”; i si em vull posar filosòfic, tirant cap a transcendental, puc contestar: “Envellir”. No és recomanable una resposta del tipus: “El que faig és pensar que m’acabes de fer una pregunta idiota i que tinc ganes de marxar corrents”. Aquesta contestació no és gaire falaguera i podria ser que l’interlocutor pogués arribar a pensar que voreja la grolleria i se la prengués malament. 

“Què fem?”. Una variant encara més imbècil que l’anterior perquè, si amb la pregunta d’abans, qui tenia al davant no sabia què feia jo, ara, la persona que fa la pregunta, no sap ni què fa ella i pretén que jo li passi la informació; una informació que, en cas de donar-la-hi, no sé fins a quin punt no envairia la seva privacitat. 

“Com estàs?”. Aquesta és una de les preguntes que més em fan i em començo a preocupar. No ho trobo normal. És que faig mala cara? Tinc un aire malenconiós? Tinc icterícia? Començo a denotar algun símptoma de demència senil? Van veure el meu cotxe aparcat prop de l’Arnau de Vilanova? Tinc la mirada perduda, els ulls vidriosos i un rastre de pols blanca sota el nas?... Quan m'interpel·len amb aquesta pregunta acostumo a contestar: “En llibertat condicional” o “Decidit a operar-me de fimosi que ja fa massa temps que ho ajorno” o “Resolut a passar un parell diàri d’hores saltant sobre el llit elàstic que tinc al terrat de casa”. Són respostes poc sinceres, però que crec que fan joc amb la pregunta que m’acaben de fer. 

“Com estem?”. un altre cas semblant al “Què fem?”. Aquí el meu interlocutor tampoc no sap com es troba i confia que sigui jo qui l’informi. Ho fa d’una manera molt sibil·lina i no pregunta directament “Com estic?” (és a dir: com està ell). M'hi involucra a mi per provar de dissimular-ho. Què he de contestar en aquest cas? Es mereixeria una resposta com ara “Jo estic bé, però tu tens un aspecte que no m’agrada gens”. Seria el que li hauria d’engegar per haver fet una pregunta tan estúpida. També podria optar per dir-li “M’alegro que m’ho preguntis perquè no gosava dir-t’ho, però crec que no allargaràs gaire; jo, en canvi, estic pletòric”. Aquesta opció és molt cruel i només la dic si l’altre és detestable, o bé repugnant, o bé un dels jutges que he vist amb toga i punyetes, i cal rematar-la amb un “Cuida’t, però diria que tant se val” o “Fins a una altra, però no ho crec” en el moment del comiat. No obstant això, si volem donar una resposta neutra i més indefinida podem triar entre “Estem a punt, però ara no recordo de què” o “A punt d’acomiadar-nos perquè veig que tens molta pressa” o “Compungits i afligits per no poder allargar aquesta conversa tan interessant; apa, adeu”. 

Hi ha moltes més variants per entrar en conversa i aquest article no pretén ser exhaustiu; tenim, per exemple: “Et veig bé” que cal contestar amb “No m’estranya, és que som molt a prop”; “Vas molt fresc”, un comentari que m’acostumen a fer a l’hivern i que trobo incongruent, perquè si porto poca roba és perquè vaig calent; i el meu preferit “Adeu tu!”, que a mi em sona “A Deutú” que és la inicial d’Antoni i el meu cognom, una salutació que agraeixo perquè la considero personalitzada. 

Ho deixo aquí i, si em vols saludar, recorda que soc misàntrop.