Editorial

Als anys seixanta va sorgir l'antipsiquiatria, que criticava pràctiques com els ingressos forçosos o la teràpia electroconvulsiva. Deien que la psiquiatria inventava malalties etiquetant reaccions normals, negant-ne la base científica. Alhora, el conductisme de Skinner defensava que tota conducta humana era simplement apresa. El que és sorprenent és que a qui, especialment en alguns sectors de la psicologia clínica, persisteix
aquesta negació de les malalties mentals.

Part del problema ve del llenguatge. Estar deprimit no és una depressió clínica, estar ansiós no és un trastorn d'ansietat i ser meticulós no és un trastorn obsessivocompulsiu. Tots experimentarem malestar psicològic: ens sentirem tristos, ansiosos o obsessionats amb alguna cosa. Això és normal. Però quan parlem de malalties psiquiàtriques, els símptomes són desproporcionats i devastadors, sovint sense motius clars que
els expliquin.

Molts pensen que un cervell malalt ha de mostrar senyals evidents. Però el dany cerebral produeix símptomes idèntics als de les malalties psiquiàtriques. Si un dany cerebral causa certs símptomes, quan trobem aquests símptomes sense dany visible, probablement hi ha processos cerebrals semblants. La pràctica mèdica demostra que hi ha alteracions mentals tan greus que són sens dubte malalties.

La depressió no és debilitat. Combina tristesa amb problemes d'atenció, memòria i son, i pot deixar una persona al llit sense poder fer res. Els trastorns d'ansietat no són nervis simples: poden aïllar completament les persones. El trastorn obsessivocompulsiu no és verificar dues  vegades la porta, sinó pensaments intrusius que porten a conductes extremes, com ara arrencar-se la pell per por a infeccions. L'esquizofrènia provoca al· lucinacions, idees delirants i deteriorament cognitiu devastador.

L'argument que sense marcadors biològics no hi ha cap malaltia és absurd. A l'epilèpsia, el 50% dels pacients tenen ressonàncies normals
i molts es diagnostiquen sense electroencefalogrames anormals. Això no vol dir que l'epilèpsia no sigui real.
La realitat de la malaltia es veu a la vida del pacient i la seva família, no en debats teòrics. Els tractaments demostren que funciona: fàrmacs, teràpies i tècniques com l'estimulació cerebral profunda milloren símptomes que abans eren intractables. Els qui mereixen rigor en aquest tema són els pacients, no els qui neguen la seva realitat des de postures ideològiques.