Editorial

Amb tot el deler innovador que ens caracteritza, aquest número de FONOLL s'endinsa en la idíl·lica realitat de l'habitatge. La quimera de pagar un lloguer sense fer malbé la cartera ha desenterrat el camí a una solució tant original com antiquada: les cooperatives en cessió d'ús. És a dir, reunir un grapat de persones per construir ells mateixos la seva pròpia casa en un terreny d'un altre. Un model que, segons diuen, beneficia tothom per igual... o gairebé.

La raó és que el panorama és tan estimulant que justifica plenament recórrer a alternatives d'un altre segle: els preus del lloguer a Lleida van pujar un suggestiu 7,5% i ja hi ha dinou municipis on superar els mil euros mensuals és la normalitat, diuen. Qui no somia a destinar la meitat del seu sou a tenir un sostre?

Aquesta solució col·lectiva, tot sigui dit, no és precisament nova. De fet, els nostres avantpassats ja la practicaven el 1883. El que abans era una necessitat obrera, avui es reinventa com la manera més moderna d'allunyar-se de l'especulació... associant-se per coproduir allò que l'estat i el mercat semblen incapaços de proporcionar.

Mentre, l'urbanisme, solidificat en formigó, es resisteix als canvis socials. Projectes que en el seu dia van ser alabats com a solucions modèliques, avui ens resulten obsolets. I en aquesta nostra societat líquida, els gestors públics es debaten entre la visió de futur i l'embolic burocràtic del present.

La paradoxa és sublim: resulta més difícil modificar l'herència urbanística del franquisme que continuar edificant en espais naturals. Potser, qui sap, el canvi climàtic i els temporals cada cop més intensos s'encarreguin de redissenyar allò que la nostra planificació és incapaç de resoldre. Al capdavall, la natura sempre troba la manera de posar les coses al seu lloc.