Editorial

Capitalisme: El joc definitiu

Oh, sí, el capitalisme modern: aquell sistema tan subtil que ni tan sols necessita que hi creguis per funcionar. És com un joc de taula on les regles estan amagades, però tothom juga igualment... i els que no volen jugar, mira per on, acaben fent de peons sense voler.

Pensa en Wall-E altre cop. Quina obra mestra! Una crítica feroç al consumisme... produïda per una megacorporació, emesa en plataformes de streaming que exploten treballadors, i consumida per audiències adormides en els seus sofàs de fast fashion. I la ironia no pot ser més deliciosa! La pel·lícula et diu que el consum et destrueix... mentre et ven marxandatge per alleujar la culpa. Això és màgia negra ideològica, amics meus.

Prenguem Wall-E, per exemple. Una pel·lícula adorable on la humanitat és una colla de monstruets obesos flotant en cadires mentre el planeta és un munt de fem. Quina crítica més àcida al consumisme! I, després de veure-la, tots ens sentim tan rebels, tan conscients... que ens mereixem un capuccino de sis€ i una samarreta de la pel·lícula (feta a Bangladesh, clar). Gràcies, Pixar, per alliberar-nos de la culpa mentre seguim engreixant la màquina. Això és el que en Pfaller anomena "interpassivitat": que la pel·lícula protesti per tu mentre estàs ocupat comprant per Amazon. Eficiència pura.

I què passa quan aquesta lògica infecta l’educació? Doncs que les escoles es converteixen en parcs d’atraccions burocràtics, on el que importa no és aprendre, sinó simular que s’aprèn. Els professors, pobres herois mal pagats, s’esgoten intentant ensenyar a nens que només responen a estímuls de TikTok. I els directors, ah, els directors són els mestres de cerimònies d’aquest circ: fan discursos sobre creativitat i pensament crític... mentre exigeixen que es compleixin mètriques absurdes. "Sí, sí, innovem... però que els exàmens surtin bé, eh?"

Els estudiants, per la seva banda, ho tenen clar: el sistema és una farsa. Però en lloc de rebel·lar-se, es submergeixen en una "dolça anestèsia digital"—Fortnite, Instagram, YouTube i weed de baixa qualitat. Per què preocupar-se pel futur quan el present et ofereix tants estímuls buits però immediats? I si et sents buit, no et preocupis: el mercat té teràpia i ansiolítics per a això. Problema resolt! (O més ben "problema gestionat", que resoldre’l seria mala publicitat per a la indústria farmacèutica.)

I així anem, dormits però agitats, consumint crítiques al capitalisme des del propi capitalisme, educant-nos en sistemes que sabem que són una mentida, i medicant-nos per suportar un món que ens fa mal. És com una distòpia... però amb WiFi i entrega a domicili.

La millor part? Que ni tan sols ens deixen dir que és una distòpia sense que sembli que exagerem. "Tranquil, no és el sistema, és la teva ansietat!" Fantàstic. Doncs em prenc una pastilla i torno a la meva Playstation.

(El joc continua. I tu, ets un jugador... o una fitxa més?)